BIBLIOTECA
JAVIER COY
D'ESTUDIS
NORD-AMERICANS

AUTORES DE LA COLECCIÓN \\ Sant-Celoni i Verger, Encarna

Encarna Sant-Celoni i Verger

Encarna Sant-Celoni i Verger (Tavernes de la Valldigna, La Safor, 1 d’agost de 1959) és una escriptora i traductora valenciana.
El 1983 va guanyar el premi Ciutat de Cullera, amb Dotze contes i una nota necrològica, i el 1985 el premi Joanot Martorell de Gandia, amb la novel·la Siamangorina. És membra de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i ha traduït, entre d’altres, Els mil i un quarts d’hora, de Thomas-Simon Gueullette (editorial Moll, 2008), i cotraduït del danés, amb Anne Marie Dinesen, l’antologia Digte-POEMES, de Tove Ditlevsen (Alfons el Magnànim, 1995); de l’àrab, amb Margarida Castells, el recull Perles de la nit. Poetes andalusines (adesiara editorial, 2013), i de l’anglés, amb Isabel Robles, Vint-i-un poemes d’amor, d’Adrienne Rich (PUV, Universitat de València, 2019). L’any 2004 obtingué el premi Vila de Puçol, i el 2008 va publicar l’antologia Eròtiques i despentinades. Un recorregut de cent anys per la poesia catalana amb veu de dona, amb il·lustracions de Maria Montes (Arola Editors). També és coautora de dos llibres de llengua: Reciclatge (Tres i quatre, 1992) i Accent greu (Tabarca, 2000), col·laboradora del diari La Veu i, a més de col·laborar en diverses revistes i publicacions, ha participat en lectures i recitals, arreu dels territoris de parla catalana.
No li agrada que li diguen poetessa. Ella es considera una escriptora que no es decanta per cap gènere. «Les circumstàncies m’han portat més envers la poesia que no pas envers la narrativa» diu. Encarna Sant-Celoni és partidària d’una literatura més íntima i no d’una adreçada a un gran públic, la qual, d’altra banda, respecta. Pertany a la generació dels anys huitanta, una de les més actives de tota la literatura valenciana. Ës més coneguda la seua faceta poètica […] perquè la seua narrativa ha tingut menys repercussió. De fet només ha publicat una novel·la. «Sé que sóc millor narradora que poeta. El que passa és que, per diferents circumstàncies, només he pogut publicar una novel·la, un llibre de contes i algunes narracions curtes», afirma. […]
Encarna escriu poesia quasi impulsivament. «Els poemes els escric quan em ve, espontàniament. Necessite que em passe alguna cosa emotiva per a escriure, com ara enamorar-me o desenamorar-me», explica, «el treball ve després». Encara que creu que no és habitual, considera que hi ha escriptors que no necessiten ser uns grans lectors per a convertir-se en autors. «També pot sorgir un pintor fantàstic sense haver aixafat mai un museu», planteja. L’escriptora creu que les editorials valencianes estan interessades sobretot per la publicació de literatura juvenil, que és el que millor eixida comercial té als instituts i als col·legis. D’altra banda, pensa que consagrar-se com a escriptor resulta d’allò més difícil. «És complicat entrar dins de l’staff», diu. […]. Com a traductora en un organisme públic, ha patit la intolerància lingûística en carn pròpia. Pel que fa al conflicte del valencià, opina que és artificial, creat per interessos. «Fins als anys setanta no va exisitir cap conflicte lingüístic. El van crear poders fàctics. I les víctimes han estat la llengua i el poble», manifesta.
Encarna és una viva defensora de la pluralitat que hi ha dins del català, sobretot quant a les parèmies. «Cada dialecte té unes lèxies pròpies que enriqueixen la llengua. A mi, per exemple, m’encisa poder esbrinar d¡on és un autor pel lèxic que utilitza, descobrir construccions, mots nous», diu. Aquesta diversitat, recorda, va ser predicada pel mateix Pompeu Fabra.

Libros en la colección